Premi Josep Romeu

Per Josep Maria Guinot i Galan

Encara que no siga quí per dirigir la paraula al present auditori, compost per forces tan representatives del valencianisme cultural i politic, me veig obligat per les circumstancies a proferir unes poques paraules per a agrair a esta entranyable entitat del GAV el gran honor de que m´ha fet objecte, quan estic segur de que hi ha atres que se´l mereixen mes que yo. Si l´accepte en molt d´agraiment es perque el recibixc com concedit als que junt en mi treballen abnegadament en defensa de llengua i cultura valenciana que gracies a Deu cada dia en son mes. Per a d’ells, per als que coneixem i estan presents en nostre pensament i per als que treballen anonimament el homenage mes caloros i cordial.

Pero, una vegada en l´us de la paraula, ¿qui se resistix a callar i no dir unes parauletes, encara que siguen poquetes?.

No sols per a felicitar a tots els presents per l´entusiasme que tenen mes que demostrat d´amor a la patria valenciana, a sa historia, a sa cultura i a sa preciosa llengua, sino tambe per a estimular-los en el cami de l´enteniment que hui nos anima a tots, sabent que tota divisio engendra ruina i la concordia en canvi es base de progres i de grandea

Finalment unes paraules sobre el titular del premi que tant generosament se m´ha concedit i que tant me honra.

Josep Romeu era un un guerriller fill de Molvedre que l´any 1812 va ser ajusticiat en la plaça del mercat de Valencia, per haver combatut a les tropes franceses que invadiren Espanya. Va formar una milicia que arribà a tindre dos mil homens, composta especialment per gent del camp que d´aquella manera se rebelaba contra els seus senyors. Valent-se d´este chicotet eixercit no va parar de fustigar als francesos i inclus se va dirigir a Madrit per a participar en la defensa de la capital. En 1810 Romeu fon ascendit a capita de granaders i a comandant de les milicies de Cheste i Chiva. Durant estos dos anys continuà atacant als francesos invasors per a on menys ho esperaven, hasta el punt de que el general frances Suchet que acabava de conquistar Valencia va voler atraure-se´l a les seues files per mig d´artimanyes. Romeu no acceptà, molt al contrari, segui en el seu fustigament, per lo que fon perseguit.

Un traidor el va delatar, i per fi l´eixercit de Napoleo el va poder capturar en Sot de Chera, i el portà a Valencia a on fon eixecutat.

Tots els que saben un poc d´historia coneixen aquell periodo vergonyos de la permanencia de Suchet en Valencia, molt paregut al d´ara. El general Suchet va ser nomenat per Napoleo, duc de l´Albufera, i gobernava Valencia reconstruint tot lo danyat per la guerra, pero els que havien de donar llum donaven fum: l´ajuntament, l´Universitat i les capes altes de la societat valenciana s´afrancesaren, colaborant de tal forma en els invasors que arribaren a fer grans festes per l´entrada de Napoleo en Moscu.

Hui en dia, tambe patim una invasio estrangera, que conta per desgracia en nous colaboracionistes, que no es diuen afrancesats, pero que tambe miren al Nort. Despres del temps que ha transcorregut, cau sobre els afrancesats la condena universal. Pregue a Deu que els lleve als nous afrancesats la vena que porten als ulls per a que l´historia el dia de dema no els tracte de traidors a la patria valenciana com nosatros tractem als afrancesats

cites

La llengua te vida propia independent, lliteratura propia i pot formar la seua historia d’evolució morfológica dende que s’emancipa de sa mare. El dialecte no pot tindre vida independent, ni molt menys lliteratura propia; per lo tant, rigause d’aquells que sostenen que el valenciá es un pur dialecte; eixos no han llegit nostres clássics del sigles XIV, XV, XV, i XVII.
Lluis Fullana i Mira (1916)